Bausset se’n va però ens deixa les seves cròniques escrites a mà o a màquina d’escriure, i en valencià.

Eren quasi les dotze de la nit del 3 de juny de 2012. Dos companys i jo esperàvem a que acabara el partit d’Espanya davant Xina per poder tancar les últimes pàgines del diari i tornar cap a casa. Aleshores, el sub director arribà a la secció d’esports i ens digué “Bausset ha mort”. De sobte, els tres el varem mirar amb un cara de sorpresa i fins i tot d’estranyesa que fa ver inevitable que el anomenat subdirector esmentara, “xe, que ja tenia 101 anys”. “Sí, però fins i tot havíem pensat que ens enterraria a tots” va comentar un dels companys. Una mostra d’ironia que, pel que sé del bo de Bausset, segurament li hauria agradat.

He de reconèixer que no el coneixia personalment, però si havia editat un bon nombre de cròniques de pilota escrites per ell. I puc dir sense por a equivocar-me ni una mica que seran les últimes cròniques o articles escrits a màquina o fins i tot a mà, que editaré en la meva vida. Avui, en plena era digital, arribar un dia a la redacció de Levante-EMV i veure damunt del teclat de l’ordinador una nota a màquina, en valencià i amb correccions i tot es un autèntic bitllet al passat recent, eixe que tant sovint oblidem i que persones com Bausset s’encarregaven de mantindre viu. Ell, que va viure dues guerres mundials, dues dictadures, una república, una guerra civil, una dura postguerra, i, per fi, una transició amb la seva democràcia, mai va perdre les ganes per escriure i per defendre el valencià i el seu esport més autòcton, la pilota.

Immediatament que assumirem la noticia, l’anècdota de les seves cròniques escrites a mà i a màquina va sortir a la conversació i la encarregada d’esports va recordar que en tenia algunes guardades al seu calaix, com a record. Les buscà i precisament en trobà una escrita amb el seu puny i lletra que, lògicament, el sub director va agafar per a publicar-la al diari, no sense que ella li demanara que en tingueren molta cura i que no la perdera, clar es ja tot un arxiu històric de la nostra cultura i també del diari i, per què no, del periodisme valencià.

Nascut un 10 d’agost de 1910, Bausset ha sigut testimoni i protagonista de quasi tot el que ha ocorregut al segle XX i XXI pel que fa al valencianisme. Compromés des-de sempre amb la cultura i l’idioma de la seva terra, els va defendre fins la seva mort i fins i tot va posar com a condició per a escriure la seva columna setmanal de pilota a Levante-EMV que aquesta fora en valencià. Gràcies, Bausset, per que era del poc que es podia llegir al nostre idioma no sols en aquest sinó en la gran majoria dels mitjans escrits del País Valencià.

Bausset va donar classe de Física i Química a milers i milers d’alumnes i va ser amic íntim de persones tan importants com l’escriptor de Sueca, Joan Fuster o de Manuel Sanchis Guarner. Amb ells, i amb tants altres, va compartir milers de conversacions, paraules com les que emprava a la tertúlia del dilluns a la que acudia puntualment des-de la dècada dels quaranta, com recorda el seu biògraf, Santi Vallés, en el obituari aparegut a Levante-EMV

Aquest jove de 101 anys ens veu ara des d’allà on estiga, però el que es segur es que seguirà parlant en valencià, continuarà preocupant-se per la política i per la societat valenciana, i com no, farà tot el possible per gaudir del seu esport predilecte, la pilota. Espera’ns allà on estigues perquè quan estiga’m allà serà tot un plaer continuar editant les teves cròniques siguen a mà o a màquina, però, això sí, sempre en valencià!

PD: Ha sigut un honor compartir pàgines amb tu.